Quina sorpresa!
Avui no he matinat gaire. Visc bastant a hora d'Europa, però eren ben bé les nou quan he anat a comprar el diari i, bufa!, truca el mòbil.
Qui pot ser?. A aquest país i a aquestes hores ha d'ésser una urgència. I no, la veu amable d'en Ramon Cuellar, l'helvetico-palomarenc, o l'andreuenc-alpí, era a l'altra banda, no del fil, sinó de les ones hertzianes, per mitjançant de qui sap quins cables i radioenllaços, parlant-me. Quina sorpresa!.
-Ramon, com és que no vens tant sovint per Sant Andreu?. A Catalunya et trobem a faltar.
-Joan, ja ho saps, t'envio les auques, m'he lliurat del tot a les auques... que no les reps?.
-Si, si.
I la veu harmoniosa d'en Ramon segueix parlant-me. Quina sorpresa!.
La veritat és que des de la meva anada a fer aquella xerrada per l'Onze de Setembre, el 2003, al Casal Català de Lausana, acompanyat per en Josep Maria Minoves, company d'Esquerra Republicana de Catalunya, tot i ser el contacte continuat els primers mesos després, des de l'estiu del 2004 s'havia anat espaiant. La feina, els problemes, i la vida, que és una melodia que volem tocar-la el FA major, i al final surt en Re menor.
En Ramon en parla del Llibre d'Or. Em demana un escrit. Quin honor!. Joiós li faig a la més mínima oportunitat, o sigui, al mateix dia, perquè sempre tinc ben pressent que en el món que m'envolta, demà vol dir mai. Si algú hagués esperat a demà per fer saltar una espurna damunt l'herba seca, encara no s'hauria descobert el foc, ni inventada la carn a la brasa, un dels invents més definitius, acompanyada amb botifarra i amb bolets, de la idiosincràsia catalana.
I ara parlant seriosament, tot i que no he deixat d'escriure amb seriositat des de bon principi, em referiré a les auques de l'amic Cuellar, unes auques fresques, vives, que demostren que tot i les noves tecnologies, tot i que el món ha canviat i vivim a la cultura dels multimèdia, dels audiovisuals, de les mediateques, la era digital i el GPSM i el LMQEVP (La mare que...), el gènere de les auques no estava exhaurit, no havia dit la darrera paraula. Les auques d'en Ramon ho demostren.
Vivim a l'era visual. Ja ho sabíem!. Cap dels meus quatre avis sabia llegir i escriure, però la meva àvia Maria, que va ser la que més vaig tractar, et deia de memòria els rodolins de les auques dels romanços de fil i canya que havia escoltat de petita al poble!
Tothom deia que el gòtic ja ho havia dit tot. Va arribar Antoni Gaudí i demostrà que el gòtic no era, ni de bon tros, un estil acabat. Apa, compareu. Santa Maria del Mar i la Sagrada família. Hi ha diferències, és clar: set segles. Però el gòtic no estava exhaurit.
Cada setmana rebo deu, quinze correus electrònics que contenen un Power Point, un seguit d'imatges amb no pocs missatges, generalment inspirant pau, germanor, bellesa -alguns també pujats de to-, i que son?. Auques com les d'en Ramon Cuellar!
I vindrà el segle XXII, i el XXIII, i, d'una manera o d'una altra, per dalt, per baix, pel mig o per on sigui, continuaran fent-se auques, perquè en el fons, el Gènesis, tot el Pentateuc i fins l'Evangeli, regalima regust a auca, a manera sensible i planera de fer entendre les coses, a rodolí sincer, paraula de veritat per un món millor.
Gràcies Ramon per la teva invitació. Gràcies per deixar-me esplaiar en un tema, el de les auques, que com el dels Goigs, coneguts en versió impresa des de fa més de cinc segles, aprecio.
Deixe'm, doncs, acomiadar-me amb uns rodolins:
Suïssa té els Alps i muntanyes galanes,
Sant Andreu de Palomar, bona gent i sardanes.
De tot cor. |
